Crec en la meua gent
Crec en la meua gent i en els que em veuen diferent,
en el principi d'on vull arribar, no en la urgència,
crec en la vida plena i no en la que camina en pena.
Crec en paraules plenes en veu baixa,
en allò propi d'allò aliè que ho fa meu,
en la soledat de les nhores,
en que la tinta és companya fidel.
Crec en la vida com a cúmul d'experiències
que em donen la força per tombar fronteres,
per fer camí i no deixar d'aprendre
ni llevar la mà encara que em mosseguen.
I sé que el costum d'acostumar-me a la tristesa
no és més que l'abandó de la meua creença,
són dies en què s'atura el meu planeta, són nits sense son.
I mire al meu voltant i respire...
És la flaire de la gent que no es conforma,
puc ensumar les ganes de canviar la forma.
Crec en la meua gent i en els que em veuen diferent,
en el principi d'on vull arribar, no en la urgència.
Crec en la vida plena i no en la que camina en pena.
I m'abandone i m'acostume
a no escoltar els teus ulls quan em parlen,
a córrer quan he de caminar,
a no saber dir-me fins aquí hem arribat.
I seguir creient quan ja no es pot créixer,
i seguir creixent quan ja no em crec res.
És moment de moure'm d'aquesta casella,
la sortida del meu propi tauler.
I sé que el costum d'acostumar-me a la tristesa,
no és més que l'abandó de la meua creença.
Són dies en què s'atura el meu planeta,
són nits sense son.
I mire al meu voltant i respire...
És la flaire de la gent que no es conforma.
Puc ensumar les ganes de canviar la forma.
Crec en la meua gent i en els que em veuen diferent,
en el principi d'on vull arribar, no en la urgència.
Crec en la vida plena i no en la que camina en pena.
