Declaració de principis. VI

Pau Alabajos

res no em pot complaure tant com acabar la meua vida,
el meu obscur treball,
enllestint el cant general del meu País,
el seu extens mural unànime de corbelles i veles,
de taronges i de magranes.

done les gràcies als déus per aquesta ventura.

arribaré, així, a la velledat o la mort
condecorat secretament,
amb pas segur i una oculta alegria.

tot el que fet al llarg dels anys
no ha estat altra cosa
que una lenta, amorosa, minuciosa preparació
per aquest moment,
per aquest llibre,
per aquest cant.

com les clares gents d'alacant deixen el raïm
a l'aire i el sol del riurau
per intensificar el seu sucre
i esdevenir fondo delit,
em permetreu que mire la meua llarga feina de molts anys,
deixant, com el raïm,
els meus molt pobres versos,
fins que ha arribat el dia de la feina major i més bella:
aquest cant general.

he recorregut, de banda a banda, el país.
l'he recorregut amb la plenitud del dia,
l'hora de les cigales i el sol,
de les roselles i el forment,
de la calma augusta dels tarongers i les llimeres.

he vist avançar els batallons de la nit
ran l'estupefacció dels alfalsos,
entre les moreres solemnes i humides,
vora la mar.
he sentit arribar la nit
a la inquieta riba dels rius on hi ha les coves,
on habitava l'home primitiu,

la costera de xàtiva, el barranc alcoià de la batalla,
la lluna d'horta de castelló,
la intacta meravella de gandia
–i enyore molt unes pedres atònites de beniarjó,
justament les pedres disperses,
amb voluntat dura de síl·labes,
del palau d'auiàs march.

açò no és la banalitat habitual d'un compliment de roses.
refusant tota mena de retòrica,
intensament recorde que he viscut,
que he viscut en un lloc concret,
entre unes gents concretes,

en un país concret.
dansen, per a mi sol, a la meua nit, al meu cor,
els guerrers de morella,
les gents d'algemesí,
puja una veu de vidre o d'aigua a elx,
avancen pels carrers els moros i els cristians,
les comarques de castelló.
veig la mar de peníscola, petita i de dentetes, de saliva febril

ran les pedres del vell castell,
i veig la mar de dénia o xàbia, els pàmpols de teulada,
veig el migdia únic d'alacant.

he rebut, tot al llarg de la meua existència,
ben pocs regals.
sóc pobre i mai no me n'he queixat, d'ésser-ho.
tot era natural i em calia aceptar-ho.
ara,
passats els dies,
més tristos que feliços,
amb més de cansament que de satisfacció,
m'adone
que els déus em deparen el millor dels regals:
ser poble,
ésser un entre tants,
i em sé ric per sempre,
per a tota la mort,
i acceptaré humilment la meua mort,
quan ho determinen els déus.
m'enterraran com l'home de la cova negra,
no amb uns grans de forment en el cul d'una àmfora,
no amb els ferros rovellats d'unes aïnes,
com era el vell i ritual costum,
sinó amb el cansament de la delícia,
el digne cansament epitalàmic
d'haver viscut, 
amb horror i alegria,
els dies del meu poble
i haver-ne alçada l'acta.

ningú no em llevarà aquest orgull.