El iaio deixà de fuma
El iaio deixà de fumar
la primavera en què fou
iaio de nou.
Encara ho podia tot:
tenia l'esquena cremada
de tonyar al sol.
No n’era un, n'eren dos.
Una xifra senzilla
que costa oblidar.
No n’era un, n'eren dos.
Quan tornava del camp
en el Panda, lleuger
com una au travessant els pinars,
amb la idea rondant-li pel cap
que volia durar anys.
El iaio tenia secrets.
Així és com fugia del temps,
que mai s'està quiet.
La iaia li ho callava tot.
Tenien el silenci inflamat
i l'amor rovellat.
No n’era un, n'eren dos.
Una xifra senzilla
que no pot oblidar.
No n’era un, n'eren dos.
I li ve a la memòria
un raig de sol a l'aigua,
un silenci i el temps aturat.
Com traure's la idea del cap?
Qui voldria durar anys?
El iaio es va fer vell de colp
i a ningú ens va semblar estrany.
Ai, la pressa dels anys!
Un dia es va emportar els secrets,
la idea, els pinars i la resta que mai
no li vam preguntar.
Autor(es): Abraham Rivas
