El pont de Mostar
Ve la nit, torna a fondre's la tarda.
Cau del cel un llençol de foscor.
Un retall que té forma de lluna
s'ha enfonsat sota l'aigua del pont.
Lluna blanca que tot ho miraves
ho vas veure tan bé com tothom:
l'espetec de les armes que tronen
i la sang que es vessava pertot.
En onades la ràbia esclatava
lluita a cos que glaçava de por.
No hi ha déu que separi els pobles,
en tot cas artillers sacerdots
que enderroquen ponts de convivència
i amb la runa fan dels temples presons.
Enemics però germans empaitant-se,
lluna roja de les nits de foc,
com sabràs explicar la baralla
on no hi guanya ningú i hi perden tots?
Vés amb compte, alta lluna enfonsada!
Que no fugi, aigua avall, el record
dels absents que altre temps et miraven
resseguir les parets del seu clos.
Al davant dels fossars on reposen
creixen tendres les mates de flors.
Lluna clara de nit platejada:
els coneixes a tots pel seu nom:
els que hi són i els que ja no passegen,
per l'esquena empedrada del pont.
Per damunt de les veus apagades
s'alça el pont blanc de lluna i de mort.
Si la guerra t'abat i t'esfondra
l'esperança et basteix altre cop
que la vida reneixi i s'estengui
vora el riu, sobre el pont i en els cors!
