El roser
Tenia vint-i-cinc anys, habitació, sostres alts, a l'Eixample;
uns quants mobles antiquats, pòster d'Amélie, balconada
i un roser sense florir.
Jo solia caure per allà; no ens hem d'enganyar: no era pas l'únic.
Ens miràvem despullats, got d'aigua i cendrer a la tauleta de nit;
escoltàvem cotxes passar.
No sé per què era tan important aquella planta estèril.
Mai va voler que li fes de regal un roser ja florit;
només deia «ja florirà»
i mirava molt enllà
–un somriure ennuvolat.
L'abril pot ser embriagador, el cel metàl•lic i gris com una bassa.
Recordo el cor bategant quan rebia el seu missatge: «Sóc a casa».
No hi havia res més a dir.
Però ahir, passant, una fiblada m'ha dit que era ella qui em mirava:
des d'un balcó, uns ulls divertits, mentre una moto engegava.
Ens hem tornat a mirar…
Tampoc hi havia res més a dir.
Al balcó… un roser florit.
Ah, l'amor ens enganya...
