El venedor de somriures
Fou el nét d’un vell ioruba
qui li ensenyà a tatuar
somriures en rostres humans.
Feu ofici amb benefici
i a gent amb massa seny
se’ls pintà rialles a tort i a dret.
Però vet aquí un enterramorts
tip de somriure quan tot són plors.
I en els escrits no hi deia res
de tornar el control sobre el somriure als seus clients.
Finalment li vingué a la ment
l’expressió de la Gioconda
i aquells llavis prudents.
Intercanvià rialles velles
per la plàcida rialla
que aviat s’estengué com una pandèmia
Per això en places i carrers
trobem tanta gent
que somriu amablement.
Amb la tendresa d’una carícia.
Amb la parsimònia de la Mona Lisa.
Amb el somriure que els hi van escriure.
Amb la rialla que els hi van pintar
Ningú no sap si amaguen maldat.
Poden ser nobles, poden ser lladres.
en cantonades, balls i tavernes.
no miren de cara, miren de costat.
