Esperança de la carn

Relk

Tan i tan lentament el cos se'm destil·lava
i amb tant d'amor la carn es fa esperança,
que els muscles em són muscles i em són arbres
i el redós de la ment, la teva sola casa.

Ara et palpo secreta, t'invoco i et recorro
per les venes i els fins graons de l'alba
del nou ésser que sóc i que per tu es dilata
i des del teu amor en l'amor germinava.

Un ésser, un nou cos com un fondíssim
pou per on puja lluminosa l'aigua
de la vida dins teu, de la vida a les càlides
esferes ja polides dels teus actes.

Ara sóc un mirall, un ull vivent que passa
per dintre meu, pel món, i en el meu foc faig créixer,
més sàviament, un espai per pensar-te,
un lloc més alt on estimar-te encara.