Escombra
He buidat els marcs
de fotos velles,
i he canviat la gerra
d'aigua freda.
El pa sec d'anit
no deixa molles,
i pel patí entren
papallones.
Papillons envolés
des mémoires
egarés, sans éther
et sans épingles,
bleus et verts,
echappés des cervelles,
oh, n'allez surtout pas croire
que j'suis brindezingue.
I tot és nou.
Res,
res no et coneix.
Però encara ara,
la veïna escombra
sota les rodes
del meu cotxe.
Fins i tot la pols
de sobre el moble,
ha deixat el pis
i dorm a fora.
I les claus de casa
no s'amaguen
al replà, a l'estora
de l'escala.
Les plantes penjades
a l'eixida
han après a créixer i
creixen soles.
I al obrir la porta
cares noves
gent de lluny amb festes
fora d'hora.
Tant et tant de visages croisés,
totus ces désirs en tourbillons
soupirent!
Et n'allez surtout pas dire
que j'suis cinglée!
I tot és nou.
Res,
res no et coneix.
Però encara ara,
la veïna escombra
sota les rodes
del meu cotxe.
Autor(es): Daniel Carbonell
