És la guerra
Caminem pel camí ral on s’aplega la gentada. Vells, germans, xiquets, soldats, cosins i cunyades.
Amb l’orgull i honor ferits, tots avancem decidits, amb pas ferm però atemorits, sentint el so, desbocat, a la plaça
del batall del campanar, que a difunts repica. El fill demana el perquè, el pare no li ho explica.
-Encara ets petit,- Diu ell, per entendre el desgavell- i ara amaga’t a l’altell de la tia Rosita.
Per cridar no, tossut dic no, aïrat dic no, estripo els galons i esquinço la camisa.
Per la xarxa d’altaveus, sonen les sirenes, tres tocs llargs i sostinguts. S’encén una espelma.
Al refugi del subsòl on jeu amuntegat tothom, escoltem un transistor que fa centenars d’interferències.
De fusells no en tenim prou, formem amb pals d’escombra. És juliol, fa xafogor, sort que estic a l’ombra.
Tampoc massa munició, jo vull ser franctirador, però el tinent em diu que no, que em veu en baixa forma.
I crido no, tossut dic no, aïrat dic no, estripo els galons i esquinço la camisa.
Envanits, els dos bàndols dialoguen. Beuen conyac, mullen cigars a la copa.
Dormen en llençols de seda de Siam, acompanyats de noies celestials.
Dins d’una trinxera veig passar volant, voltors i altres bèsties de mal averany.
Un remor se sent de lluny, atenta la tropa. El cor tenim en un puny, però els donarem estopa.
Avancen per ambdós flancs, amb metralletes i tancs. Crida foc el comandant, veient, decebut l’horitzó amb binocles.
I, “xulesc”, dalt del cavall, veu com tot s’enfonsa. Abaixa el cap i l’estendard, rendeix les armes i plora.
Per la séquia d’un sembrat, m’arrossego lluny d’allà, que qui escriu aquest relat, cames ajudeu-me, corre i corre.
I crido no, tossut dic no, aïrat dic no, estripo els galons i esquinço la camisa.
I crido no, tossut dic no, aïrat dic no, estripo els galons i esquinço la camisa.
Crido no a ple pulmó, crido no dalt d’un turó, que això és la guerra, petons a la família.
