Hvala, Pt. 2

Ós bru

Ens anem allunyant o s’allunya la terra.
Viatjant sobre un mar de gespa i cel.
Suaus els colors, suau la brisa.
T’enraono, Hvala, callant,
abraçant l’escalfor del teu cos.

Quant portem volant sobre aquest paisatge infinit?
He perdut la noció del temps.
O potser és que allà on em duus el temps no té cap significat?
Tu em respons ronronejant
i divises, a la llunyania, una illa flotant.
Potser és allà on tothom m’espera,
festejant la revetlla eterna
enmig d’aquelles muntanyes nues
abraçades per la boira.
Sí, potser és allà on tot comença.

Potser és allà on tot comença.
Allà, a la terra promesa.