La barraca

Andreu Rifé

Aquí a les Terres del Delta, dels primers pobladors,
qui no es feia una barraca és perquè se'n feia dos.
Una per les persones i l'altre pels animals,
i així anaven treballant fent dels erms, arrossars.

La barraca sempre ha estat sinònim
de certa pobresa i humilitat,
però els que hi viuen satisfets es senten
per la gran riquesa que han generat.

Sobretot no hi poseu excessos,
res d'escales i menys ascensor.
No hi fa el cas que tampoc hi hagin joies,
tan sols comprensió, a més de molt d'amor.
No hi fa el cas que tampoc hi hagin joies,
tan sols comprensió, a més de molt d'amor.

I dic que me n'alegro, i dic em sento
molt dignament satisfet,
que a un tema tan nostre, de fa tants anys,
he posat el meu petit granet.
És un art que quasi es perd, s'ha de conservar,
perquè mai se sap la vida
quantes voltes pot donar.
La nostra cultura no s'ha d'oblidar.

La barraca és molt senzilla, a l'estiu és fresca i a l'hivern tíbia,
és recollida i molt íntima, i, si es fa bé, és cosa fina.
A la nit per a dormir hi ha una gran tranquil·litat,
hi ha sorolls de la natura, però de les persones no n'hi ha cap.

La barraca està col·locada
dins el seu propi medi ambient.
Té una estampa que és tan bonica,
a més no hi ha dubte és del tot diferent.

Per construir-la mitjans pocs n'hi havia,
per això s'ha usat el que a prop està,
com la brossa, el cordill, i les tatxes,
també puntals, palla, canyes i fang.
Però, per sobre de tot, imaginació,
així és com les barraques es fan.