La caiguda de Lleida

Xavier Baró

Ja es veuen els terços del rei espanyol,
armes i estendards que brillen sota el sol.
La terra escup foc i tremola, a Ponent,
als pobles i llocs que han anat caient;
ruïnes al cor del país català,
que uns pobres soldats no han pogut defensar.
Soldats segadors sense camps per segar,
aquí abandonats al cru hivern del Segrià.

Mil sis-cents quaranta tres,
vint-i-quatre de juliol;
plou metralla als carrers,
i abans de pondre's el sol
no queden cases en peu.
S'ho mira de dalt, la Seu.
Lleida ha caigut.

Han creuat el Segre, que baixa embravit,
tretze regiments, quan encara és de nit.
Com un llamp es llancen contra el sometent,
i Lleida es desperta sota un cel rogenc.
El sol al zenit, ja quasi tots són morts.
Ferits, moribunds, s'amaguen als horts,
o es llancen al Segre, que engull els menys forts,
portant-los, ses aigües, cap a millors ports.

Mil sis-cents quaranta tres,
vint-i-quatre de juliol;
plou metralla als carrers,
i abans de pondre's el sol
no queden cases en peu.
S'ho mira de dalt, la Seu.
Lleida ha caigut.

El sol ha sortit sobre els carrers callats,
pels morts i pels vius que han estat ultratjats.
Tothom dorm, o plora, o es mor, o se'n va;
les dones,les noies, se'n van a rentar
dels soldats borratxos que no s'emporten res,
ni molt menys l'olor de les flors que han pres.
Mentre els lleidatans netejen els carrers
i enterren els que no han set fets presoners.

Mil sis-cents quaranta tres,
vint-i-quatre de juliol;
plou metralla als carrers,
i abans de pondre's el sol
no queden cases en peu.
S'ho mira de dalt, la Seu.
Lleida ha caigut.

I se'n van els terços del rei espanyol.