La cançó del cucurull

Gent del Desert

A l'Olleria arribaren
una gran colla de lladres
que per a sopar prenien
olla amb conill i pollastre.
I mentre el sol es ponia
tota que se l'acabaven.
I quan la lluna lluïa
balls ballaven, i cantaven.

Es repartien llurs joies
–llurs no, perquè eren robades–
i ulls de follia i d'enveja
llunes roges llambregaven.
I entre enrenou i gatzara,
fent com si es barallaren,
un de la Llosa el pelaren
–ai senyor, l'assassinaren!

Miquel, que no era lladre,
i per balòstia el passaven,
fou convidat a la festa
i el mort li l'encolomaven.
Diu que li deien: "Miquel,
Miquel de la Palla a l'Ull,
cantaràs amb tots nosaltres
la cançó del cucurull."

"I quina cançó és eixa,
senyors lladres del barbull?"
"La que diu estes paraules,
la cançó del cucurull:
″Miquel ha anat de paella
i ha menjat a caramull
arròs, conill i pollastre
i ha xalat al seu antull″"

Llunes roges llambregaven
al pic de la mitjanit
mentre els bandits adobaven
la cançó dels assassins.
″Miquel ha begut mistela,
herbero, absenta d'Aielo,
i ha ballat amb la donzella
de tot el rotgle més bella″.

I, tal com li la cantaven,
Miquel els la repetia;
Mes, quan al vers arribaren
on com qui no ho vol hi deia
que Miquel ha mort un home,
Miquel de la Palla a l'Ull
va dir com un gentilhome:
"No cantaré això. No vull".
I llavors el degollaren.