La dansa de les rates
Munts de bèsties amunt i avall,
buidant graners, menjant ramats,
gats fugint esporuguits,
caçats pel seu menjar.
Crits infernals, sospirs malalts,
rebostos buits, bressols als ulls.
Armes ferotges dels boscos del mal,
el poble han destrossat.
Grosses com vaques amb dents de guineu,
pupil·les d'odi mirant a dins teu,
res les atura, res les fa parar,
qui no les pot odiar?
On són les nits estelades
de velles danses i balades,
on són les cares rosades,
d'ànimes plenes d'herbes i fades.
On són els polsims de neu,
i els ulls clucs mirant el cel
cims d'espuma ennuvolats,
rius de plàstics naufragant.
Poca cosa els queda a les cases
cares esquàlides menjant un os.
Un home mudat es queixa
"Què no em puc menjar l'or!"
L'alcalde al vent pregona
que cal de pressa actuar
que a ca seva ja no hi queda
ni la bombona de butà.
Vilatans i gent de l'ordre
a la plaça van acordar,
oferir 100 onzes d'or
a qui acabi amb sa dissort.
Senyors dels boscos i contrades,
a Hamelí van mal donades
hi ha una bossa plena d'or
per a qui els salvi de la mort.
Bromes roges de llums roges,
de sang vermella són les coses
reseu pregàries per nosaltres,
que nius de veus portin els astres.
Autor(es): L'Herba d'Hamelí
