La febre ens inspira
Llegeixo bocabadat, a la portada d'una revista, que la companya del Bernd Schuster està embarassada. Em ve ara a la memòria que una vegada, anys han passat, el vaig veure al Gran Basar d'Istanbul buscant, jo, algun instrument típic d'allà que mai no vaig comprar. Caminava, ell, pels passadissos i caminava, jo, darrere, i «em puc fer una foto Bernd?» Ell m'ho va permetre i al dir-li que jo era del Barça em va dir: «Me paresse muy bien!».
Desconec per quin motiu, avui és dimarts, totes aquestes coses m'estaven passant pel cap quan d'una revolada també l'he recordat arribant a l'estadi en un flamant Opel Monza tot pintat de blanc. Els llímpies blancs, els retrovisors blancs, els fars blancs, les llantes blanques, l'aleró quillo blanc. Impecable el duia amb la finestreta abaixada i la cabellera rossa onejant Arístides Maillol enllà.
Itineraris pels voltants, la gent és porca, embruta el camp.
I vaig collint llavors que asseco, enterro, abono i vaig regant.
I una desena de perdius em fan feliç i en tinc motius.
Davant de casa, hi ha dos pit bulls inofensius.
I compro un mapa de la zona, i m'oblido de Barcelona.
I penjo el puzle del Ferrari hàbilment, no és broma.
El conductor és l'Alain Prost, que tenia aquell nas tan gros.
Com el Txiqui Beguiristain, o potser no tant.
Passeu, veniu, no us feu enrere, la casa és la de l'olivera.
Xoriguers, esparvers, arpelles, insectes, brunzits d'abelles.
I vet aquí que un altre dia, sortint d'un pàrquing de la plaça Lesseps, accelerant un Porsche de color blau o negre, en tinc dubtes, de què que no m'atropella el Julio Alberto, que havia de saltar al fossat si marcava i no ho va fer.
I potser algú s'està demanant: «i a mi què cony m'importa el que m'explica aquest tiu?». Però si heu arribat fins aquí, si heu resistit i anheleu escoltar els meus motius, deixeu-me dir-vos que l'únic que perseguia era variar el tema recurrent a què us estava acostumant darrerament, en un va intent, doncs, al final dels finals, no he fet altra cosa que fer-ho d'amagat.
