La història de les tristeses
Somriures que fan als matins que els seus plors s'ofeguen,
que han patit la fam i la por dels anys de quimeres.
Esborrant la pena amb els dits, recordant la pols del camí,
armats d'enyorança recorden als que els han vist créixer...
Els dies que passen són curts a les seues retines.
L'amor a la terra i el camp els espenta per viure.
L'esforç, resistència i treball, ajuda a seguir avançant,
quan veu el dibuix d'una vida a les seves mans.
He tornat a somiar que esta nit eixia el sol,
que tan sols quedava vèncer al destí.
Que esta nit eixia el sol, sense històries, ni tristeses.
Que no ens tornen a llevar l'alè del pit.
Barraques fetes amb la tendra suor de les pedres, que amb ungles i dents
les famílies es neguen a perdre.
Ja tenen la bestia expectant, amb fam de tornar arrasar
cada pam i espurna d'història i cultura d'un poble.
Cada any d'una vida vetllant pel nostre patrimoni.
Quant penja d'un fil d'esperança i s'acaben els somnis.
S'esborra una part de l'escrit, i el poble ha tornat a patir,
i escriu ben a dins del seu cor la nova història de tristeses.
He tornat a somiar que esta nit eixia el sol,
que tan sols quedava vèncer al destí.
Que esta nit eixia el sol, sense històries, ni tristeses.
Que no ens tornen a llevar l'alè del pit.
Riu la calavera, juga la mentida i sempre guanya la partida, merda una altra volta!
Seguint aquests camins sé que la ràbia no s'acaba
jo vull ser eixe dimoni que remet contra la farsa,
fugint d'aquesta dèria pense pense no m'espante,
jo no m'espante, no.
Som la por i el foc, la tinta, la mentida i les veritats.
Som la por i el foc una contradicció que no es resol.
