La llengua trossejada
Amb un escamot de tropa
n'és vingut un capità;
un home en tota la vila
ben segur no trobarà.
Vells i nois, per nostra terra
lluiten valents molt temps fa;
les dones, tot fent desfiles,
no paren mai de cantar.
La cançó, no l'entén gaire,
no l'entén el capità
però li escou la tonada
que fins el fa trasmudar.
(però li escou la tonada
que fins el fa trasmudar)
-No puc més, -diu al corneta-
tot seguit ja pots cridar
que ventaré una mordassa
a qui canti en català.
Les dones senten la crida
i se'n posen a cantar;
per cada carrer que passa
un cor se sent esclatar.
En oir tantes cantúries
perd el seny el capità:
empaita una pobra dona
que, estranyada, se'l mirà.
(empaita una pobra dona
que, estranyada, se'l mirà)
La dona s'atura i canta,
canta ardida en català;
bufetada que li'n dóna
no la fa pas gens callar.
Dins de la boca, amb quimera,
un drapot li fa posar;
els llavis encara es mouen,
es mouen en català.
Llavors li clou els llavis
posant-hi a sobre la mà;
mes encara els ulls li parlen,
li parlen en català.
(mes encara els ulls li parlen,
li parlen en català)
Li lleva el drap de la boca
i amb el sabre se n'hi va;
deixa la llengua trossejada,
que mai més podrà cantar.
El fill que duu es ses entranyes
la qui ja no pot parlar
dins el ventre de sa mare
ja glateix en català.
Autor(es): Popular
