La lluna
Callar, sentir a dins
com moren sempre
les nostres paraules.
Volíem explicar-nos.
Cansats de naufragar
dins l'oceà
de gent afortunada.
Volíem abraçar-nos.
Cremar per diversió
els nostres cossos joves,
plens de ràbia.
Volíem escapar-nos.
Mirarem les imperfeccions
que ens han tocat a cadascú.
Les mostrarem,
que vegen que son nostres
i estan plenes de màgia.
I tornarem a mirar
en la distància la lluna,
i que ens ajude a tornar,
tornar de la deriva.
Ens tornarem a abraçar
si la marea ens crida.
Descobriré la raó amb tu.
Perduts, aïllats de tot,
i sempre menyspreem
el que ens envolta.
Podríem estimar-nos.
Parlarem amb la sensació
d'haver perdut el nord,
i així ens agradarem.
Mai més podrem admetre
que ens tanquen dins la gàbia.
