L'altre estel
Passa la nit, i amb ella la fresca que porta l’hivern.
I la roba estesa es vesteix amb el vent,
com un estel que ha caigut a la neu,
després d’estar-se alguns anys en un arbre penjat,
amb un niu al seu costat.
Ningú el va fer caure mai, ni ell tampoc volia baixar.
Passava l’hivern i continuava amagat a la neu.
Ningú va veure’l quan queia amb el vent i gairebé no se’l veu.
Però arriba algú i sembla que veu aquell dibuix gravat a l’estel,
tant temps després.
I va entendre que ja fa alguns anys, quan el pare va dir:
“Mira, Jan, aquest vent se l’ha endut més enllà,
tindràs un de nou quan l’anem a comprar”
M’he fet gran, tinc família i treball.
Ja no jugo amb estels vora el mar.
Que no vaig saber pas com trobar-te ara fa uns anys!
I et deixaré on has estat aquests anys amagat.
M’enfilaré per posar-te allà dalt, on t’han estimat tant.
Però un cop de vent s’emporta l’estel i surt volant.
Ell resta dret sense fer res més que moure la mà,
tot desitjant...
Que et reculli algun nen despistat,
que t’escrigui el seu nom a les mans,
però que no es cansi mai de jugar amb estels vora el mar...
amb estels vora el mar.
