La pirita
Corríem a camins de terra.
Sortíem a voltar plegats.
Sabíem que a moments riuríem.
Sabíem que aniríem cos avall.
Tan natural com traspassar les reixes
quan el teu cos ja volta ben enllà.
Tan natural com silenciar les penes
que la teva gent no gosen preguntar.
El pit folgat esbufegava
rere els pollancres engrescats:
Amb l'aire suau damunt les galtes,
els llavis es desfeien en tocar.
Tan natural com traspassar les reixes
quan el teu cos ja volta ben enllà.
Tan natural com l'escamot d'insectes
que anaven i venien pel voltant.
Que poc sabíem que enllà del que gaudíem
hi niaven els trons de tempestes del món.
Feix endins d'un deix amic, ensems a fora,
bru, rude, deslliurat entre els dos.
Potser a un moment tremolava la terra.
A mi m'ho va semblar en sentir-te dir el meu nom!
I el nostre jaç de bestioletes
traspua pau de temps passat,
com el blandar de la pirita
de dia ens baixa el cel als prats.
