La sirena

Victòria Quingles

Jo sé una cala profunda
On habita el vei-marí;
El rocam que la circumda
Perfuma l’olor de pi.
El pescador solitari
S’asseu damunt el penyal
I amb sos ulls de visionari
Mira l’aigua del fondal.
En la cala moradenca
L’ombra d’horabaixa creix,
I el crestall només se trenca
Si a flor d’aigua surt un peix.
S’espolsa, braceja i xala
Amarant-se de frescor…
De sobte veu en la cala
Una estranya lluentor.
És l’escata d’una cua
Que la mar torna a engolir;
Llavors d’una dona nua
Veu el bust alabastrí.
Ella és d’una raça morta
La sola que sobreviu;
Ella de la xarxa forta
Lliberta l’eixam catiu.
A flor d’aigua el pit rosseja,
Se bada el llavi vermell,
I perles de llum goteja
La negror de son cabell.
Ell l’encalça, l’abraona
I besa son llavi humit;
Ella un instant s’abandona
Amb el cos mig adormit.
En la cala moradenca
L’ombra d’horabaixa creix,
I el crestall només se trenca
Si a flor d’aigua surt un peix.
Mes la cua que esgarrapa,
Se revincla i tiny de sang
El pescador, i s’escapa
La sirena de cos blanc.
Ella és d’una raça morta
La sola que sobreviu;
Ella de la xarxa forta
Lliberta l’eixam catiu.
Ella és d’una raça morta
La sola que sobreviu;
Ella de la xarxa forta
Lliberta l’eixam catiu
Lliberta l’eixam catiu
Lliberta l’eixam catiu.