La terra que imagin
La terra que imagín és sense ermassos
i, lentament, un lliri blanc
predominat i tendre
esdevé joia, moderada carícia.
Des de joncars incògnits
els pobladors enlairen ocells garrits
que avisen amb llurs cants la desventura.
A l'arbre de l'amor, quan no fa fruit,
els guarneixen de llunes, de mimoses,
de pètals.
Dansa Llull majestuós entre les ombres
assolellades a penes
dels crepuscles més pàl·lids,
on s'agermanen benastrucs
mandra i cobdícia, llop i folcat,
clam i silenci.
La terra que imagín,
Racó de n'Aulet,
no em fa plorar com tu fas ara,
amb una pena forestal de coltells secs
de romeguers,
que em blasma la pietat
i m'assassina amb glavi bàrbar
la clemència.
La terra que imagín, si l'estimàssiu,
la inventarieu d'hidromel, d'aiguamarines
i, amb delera tàctil, l'emmenaríeu vostra
a l'himeneu que xopa l'amant de la donzella.
Autor(es): Antoni Vidal Ferrando
