L'àvia
Ara tot li sona diferent,
i ja no s’enfada si no surt res com s’espera.
Al carrer no hi reconeix la gent
però tira endavant per poder acabar la feina que té.
A la dutxa no s’hi reconeix;
mou tots els replecs per trobar-hi alguna cosa.
Al mirall tampoc s’hi distingeix:
es mira però no es veu, aparta els ulls però mai no plora
Perquè té coll avall que s’ha perdut fa massa temps,
i crec que té coll avall que és molt més fàcil fer com si no passés res.
El passat li menja el que és present.
Coses ja viscudes ara tornen a aparèixer.
De què es repeteix no n’és conscient.
Tot li ve de nou menys de cop quan es desperta
i sent que té coll avall que s’ha perdut fa massa temps,
i sé que té coll avall que és molt més fàcil fer com si no passés res.
