Les meves rimes

Eduard Gener

Camino per Barcelona, pel centre de ciutat,
i miro una noia amb la mirada fita
a un cartell lluminós de publicitat
que es mou de costat a costat.
Per un mecanisme secret gira la Terra,
i amb ella la misèria, que és un riu
que va ple de somnis abocats a la seva sort
i a l’ample mar. Diu:

Mozart somia una costura delicada,
l’avarícia somia al llit del banquer.
La bondat vol assistència personalitzada,
i dels somnis en tinc parell de línies al respecte.
S’inicia una corrent elèctrica
cada cop que algú en veu alta diu una oració.
L’esclau somia en la piràmide
i el jardiner en l’arquitectura d’una flor,
i ells tindran de mi moltes més
de les meves rimes.

Corre, vés, però no els diguis què somies,
que no hi ha portes al mar!
El poeta aspira a cantar-te només allò
que pots arribar a imaginar.
Quina fortuna donar un tomb
lluny d’aquesta societat de cul-de-sac.
Hi ha milers de persones que de l’aire
en fan pastilles per la felicitat,
i no es venen en farmàcies, ni tampoc
aquestes meves rimes.

El comissari veu el nano emmanillat.
Li diu: “Diantre, un altre cop tu per aquí,
a comissaria tancat?”
Ell arronsa les espatlles, i acota el cap i li diu:
“Em sap molt greu molestar-lo, però vostè veurà,
que jo tinc un somni”.
I ell tindrà de mi moltes més
de les nostres rimes.

L’atleta corre per robar-li a la Història
una mil·lèsima de fracció de segon.
L’amor sovint salta per la finestra
i amb una llàgrima pinta la tela el pintor.
Tenim dues mans, i un munt de somnis.
Alguns estan vius, molts són oblidats
riu enllà, i després a l’ample mar.

Tinc un somni blau
que sempre em porta guerra i pau,
però quantes alegries du!
Diguem què somies tu.