L’home tranquil
Ha arribat al poble aquest matí
Amb grans ulleres de pasta negre i molt d’estil
Se’l veu tranquil
Es coneix que el noi és fill d’aquí
Que és dels de Can Matí-Blanc i torna dels Estats Units
N’estava tip
Però ha perdut els bons costums i ara és un pijo de ciutat,
res que un gec d’hòsties a la taverna no pugui arreglar
i uns quants whiskys sense gel
Avui mentre el noi donava un tomb
que el cert és que aquí no pot fer gaire més que això,
no hi ha Internet,
l’ha trobada al prat amb el ramat
I es coneix que en Jan, pq. així es diu, s’ha enamorat
Ves quin mal cap
I els han buscat carabina i es veu que el Jan no entén res
No li agrada fer manetes en presència de tercers
I li diu quan ningú el sent
Ei ei Mary-Kate et duré amb mi als USA
Veuràs, nena, com t’agrada
Passarem el dia cardant, que allà funciona al revés
i pots fer-ho fins que et cases
Ei ei Mary-Kate fugirem junts d’Innisfree
que aquí donen molt pel cul
i són carques de collons
Ja no puc aguantar més
aquell collons de cançó
del paio de Castlemain
que sempre canten.
Per que els nois s’anessin coneixent
sense fer cap indecència que es veu que el jovent
puja calent
avui en Miquelet els ha portat
a fer una volteta en carro previ pas pel bar
Ell sí que en sap
Però quan els treu l’ull de sobre, en Jan, un tant sobrehormonat
li fot mà sota la falda i ella accepta de bon grat
i li torna a dir fluixet
Ei ei Mary-Kate et duré amb mi als USA
Veuràs, nena, com t’agrada
Passarem el dia cardant que allà funciona al revés
I pots fer-ho fins que et cases
Ei ei Mary-Kate fugirem junts d’Innisfree
Que aquí donen molt pel cul
I són carques de collons
Ja no puc aguantar més
La maleïda cançó
del Jack Duggan dels pebrots
que sempre canten.
