Lluny de tot
Tantes pors, ara s’amunteguen en el meu calaix, em sento cansat.
Il•lusions, que ara s’esvaeixen van desdibuixant, el que era tan clar.
D’aquí he de marxar, el temps s’està esgotant, els dies van esborrant tota esperança de llum;
Allà no puc tornar, ni puc ni sé on anar, un pou sense sortida en el que m’he d’ofegar,
On no tinc... res per triar.
D’un trist passat, d’un cruel present, i sense futur, tant lluny de tot, tan espantat, m’han atrapat.
Esperaré, com tantes vegades l’oportunitat, per començar.
Somiaré, que demà canvia que ho puc intentar, que puc continuar.
No importa on treballar, no importa quan cobrar, ni si l’esforç explota tot el que puc donar.
No he parat de pagar, primer per arribar, i ara per buscar, ser un estranger i somiar,
On no tinc... res per triar.
D’un trist passat, d’un cruel present, i sense futur, tant lluny de tot, tan espantat, m’han atrapat.
I quin, sentit trobar al meu camí, perquè no som iguals.
Autor(es): Xavier Llorach
