L'oceà estrellat
La barqueta sura suaument al ritme de les ones mentre la lluna fulgeix i narcisista s’empolaina a l’obscur mirall marí.
Estem asseguts, ritualment, cadascú en un dels punts cardinals de la nau. En silenci.
Immòbils, per a no espantar els peixos, però sobretot per negligir la distància entre la infinita cúpula d’estrelles i l’aclaparadora superfície de la mar.
Una visió en la qual la barqueta es fon conformant-se en un puntet més de les líquides constel·lacions, insignificant i anònima, però alhora magnificent i eterna.
I en aquesta transició esperem sempre elevar la comprensió de la humanitat, o si més no la nostra.
Conscients d’altra banda que el que és absolut no pot ser continu. Seria insuportable. I no obstant assolir aquesta meta és la més desitjada i anhelada ambició.
I frustració. Perquè malgrat discórrer el raonament més brillant quan l’intentem validar de nou s’esmuny per l’esquerda més minúscula.
Igualment la nostra naturalesa no es conforma i ens empeny, ens accelera a seguir, a continuar incansables la marxa, un irrebatible esclavatge que d’altra banda potser bombeja i enalteix el nostre pas en el temps.
Així, varats sota els estels, la nau oscil·lant difuminada entre els astres de coneixement, acostant-se a l’abstracció, junts ho compartim tot durant uns instants, convertits en un sol ésser omnipotent en la immensitat de l’oceà estrellat.
Autor(es): Els Navegants
