Lorelei
Dolça cançó,
que amb els seus sons encativa;
dolça cançó,
la que encantiva d'amor.
Era a l'aplec que aquí es feia cada any;
de Tiurana pujaven tots en processó
fins a la Mare de Déu de Solers;
ell mateix feia el ball tocant l'acordió.
Ja era a mig ball, que ella es va fer present;
el record del moment no ha minvat amb els anys;
clara mirada, i un somriure franc,
i una trena morena, llarga de tres pams.
Ara ho recorda, després de molts anys,
i la vella tonada canta amb emoció;
canta fluixet, per ell sol, però de cop,
una veu molt llunyana reprès la cançó.
L'home s'aixeca i comença a mirar;
sap que és ella qui el crida del fons dels esculls
i ho deixa tot per seguir-la amb delit:
va darrera la trena, els llavis i els ulls.
Ella amb el gest li senyala el camí,
i ell, lleuger, la segueix pantà endins, sens remei,
fins que ja l'aigua a tots dos engoleix,
tal com diuen que passa al llunyà Lorelei.
Autor(es): Jaume Arnella,Popular/ Simone Lambregts
