Manel (... o una altra història anònima)
T'ha caigut un altre cop l'ampolla a terra,
i mentre vessa el poc que queda, obres els ulls:
mires la llar de foc, la dona que ve per la cuina,
et mira, sospira i no entén:
com aquest home tan fort no parla amb ella...
Manel, que cada dia fas el mateix,
sense remei, ja fa una dècada:
arribar a casa, sopar d'hora,
i beure al sofà fins a quedar inconscient.
Per no pensar que l'endemà et queden deu hores de pencar,
d'escarrassar-te i d'arrastrar-te per guanyar un sou
o una misèria que no et dóna ni pel lloguer
ni per a poder fer feliç la teva dona
que et suporta les cabòries i els emprenyaments,
i no et pregunta què et capfica,
i espera pacientment que li expliquis d'una vegada què et passa:
si és per ella, o per la feina o perquè ja no vols fer res...
T'ha caigut un altre cop l'ampolla a terra,
i ni t'immutes ni fas res per evitar-ho.
Mires la llar de foc, ta dona ja s'estira:
una altra nit al sofà, sol...
I ella s'acotxa lentament i xupa sostre,
esperant-te en va, esperant, potser, amor.
Fa temps que no viviu, ni l'un ni l'altre,
i els dies passen i us morireu sols, Manel...
T'ha caigut un altre cop l'ampolla a terra,
i mentre vessa el poc que queda, obres els ulls.
Mires la llar de foc, ta dona que està dreta,
que et mira, sospira i no entén.
Com aquest home tan fort no parla amb ella,
com aquesta rutina va desgastant.
Com pot fer-se tan pesant la convivència,
com l'amor desapareix, com el treball ens consumeix.
Com s'escapa de les mans aquesta vida,
com s'escola el coi de temps en un badall.
Com aquell home que antany tan estimava
només li ha deixat les restes, les despulles, l'embolcall,
la carcassa, el xassís, la crosta dura, la figura, la presó de l'ànima...
