Manuscrit (a la soletat)
Com si se'ns endugués el vent,
fugirem junts sense vaixell
en un mar blanc, brusc i estrident,
nus i perduts en un taulell,
nàufrags d'un temps sense il·lusió,
quan l'esperança no hi serà,
caurem vençuts per la buidor
a les onades del demà.
I tu estaràs al meu costat,
navegarem camí del nord,
doncs tu ets la meva soledat,
vindràs amb mi fins a la mort
i com els mots que el vent s'endú
serem portats fins l'horitzó,
no quedarà un passat segur
i cap record tindrà raó.
Damunt la sorra vora el mar
algú ens mirarà descalç,
acomiadant-nos cap al tard
ignorant que som irreals.
I tu i jo ens deixarem portar
amb ganes de saber el final
de tot el que ens va fer dubtar
i ens va deixar un destí malalt.
Si és que algú vol saber qui sóc
que li pregunti al mar alçat,
vingui de nit, encengui un foc
buscant la meva soledat
i el meu silenci de fracàs,
perquè a tots era indiferent,
diu que era a la vida de pas
i fill dels mots perduts al vent
Autor(es): Joan Francesc Dalmau Llagostera
