Maria

Mudada de blanc, sortia Maria a la nit jove, llesta pera enlluernar.
Va a anar saludant-te, donaren les dotze al rellotge al cotxe tastant mescal.
I a la matinada mirant muntanyes blaves Maria s'adorm, i així per la cara pareix que hi torna cantant així:
Jo sóc Maria, i sóc la que sóc, jo sóc la que sóc, filla de la selva...
La lluna de maig encara hi queda lluny i Maria abriga el seu cos fràgil.
Va bullint unes fulletes amb aigua potable, em passa la tassa, bona per a la tos.
I a la cuina, qual Lola Miranda camina i balla; qui pot parar!
Es trau la bata de xinesa barata brodada escarlata i torna a entonar:
Jo sóc Maria, i sóc la que sóc, jo sóc la que sóc, filla de la selva...
Autor(es): Remigi Palmero