Màrmara
T'ho miraves tot,
tot era un impacte als teus ulls,
caminaves sense desassossec;
sabies que aquell viatge era de foc,
i ho observaves tot
minuciosa, minuciosament.
No hi havia cap pena
per escriure, en cap paper,
sexe i plaer
inundaven el teu i el meu cos.
I caminàvem, i sentíem
el crit d'un barquer.
Era sota el cel de gener,
prop del mar de Màrmara.
I no podíem dir no a cap nit
ni a cap llit.
Oh, sensació interna de confort.
T'estimo i t'ho dic.
Invoco el meu jo més pur.
Perquè aquesta cançó pregunta per tu
i no sé on ets, ni si et veuré més.
T'estimo i t'ho dic.
I crido al meu jo més pur
per deixar de sentir
que els fils s´han trencat.
I caminàvem, i sentíem
el crit d'un barquer.
Era sota el cel de gener,
prop del mar de Màrmara.
I crido al meu jo més pur
per deixar de sentir
que els fils s´han trencat.
La lluna s'ha enfonsat
sobre el mar de Màrmara.
I reso al meu jo més pur.
Autor(es): Marina Rossell
