Metamorfosi de la inèrcia
Respect el vent i bec de l'aigua del malestar de les paraules. Mirant endavant, cap a l'horitzó, sense cap referent. Mai no em podré moure tan lliurament per les trinxeres que creuen enmig dels camps d'idees mortes i discursos emboirats.
Amb els punys en alt i el cor en flames, mentre el fang omple les nostres goles. Un futur incert per a un destí distant, que mai no podrem tocar amb les nostres mans.
I ara que sent que aquest moment ja ve, no aconsegueixo sentir-me més serè. I ara que els meus pensaments apareixen lliures de tota malícia, lluit per a no perdre el nord ni el control del meu pols, que pareix que es desboca. Lluito per a continuar essent jo i no convertir-me en un monstre.
Rompen les ones del temporal i m'empenyen contra les roques punyents, esclatant en mil peces, desgarrant-me la pell.
