M'he de beure la mar

Gil Vidal

La mar que jo em beuré
és amarga i és blava.
Si un és sol, res no té.
Que l'estiu s'endugué
un record fet malbé,
un record fet malbé...
La mar que he de tastar
és enllà de la platja.
Tu m'has fet naufragar
i el cor no sap què fer,
el meu cor oblidat,
pobre cor mariner...
Que l'estiu no vingué,
o que l'amor viatja
dins la mar que no té
cap badia ni platja,
i que es troba també
en un món foraster.
La barca sense rems
va amb mi, lluny de la platja.
M'he de beure aquest temps
com la mar, tan amarga.
I el coratge, no sé,
no sé pas si en tindré.
Bec la mar. Que el meu cor
perdi un poc la memòria
d'aquell gust de la sort,
d'aquell gust de la glòria...
Que m'ofegui, també...
Però si véns... si pot ser...
amb l'estiu... jo ja sé...
Sé que ens retrobarem
-deixa, almenys que així ho cregui-
a aquell lloc que sabem,
a aquell lloc que tots dos,
que ara és tot silenciós...
M'he de beure la pena...