Miradors (de no veure res)
Avui seré jo el que marqui les lleis,
com ho fan els que no tenen cap prejudici
ni saben ni volen sotmetre's a la marxa
que ens porta frenètics als miradors de no veure res.
Núvols immensos s'acosten en massa
i m'ataquen amb armes que no sé com vèncer,
sento que hi ha alguna cosa dins meu que es rebel·la
i em fa volar com un falcó.
Ara puc veure els cims i les valls
del pensament, llances de vidre que es mouen
amunt i avall, més avall que amunt.
Amb elles m'enfrontaré i en sortiré, si Déu vol, viu.
Però trobo que és difícil haver-me de fer
el meu propi pla, estic tan sol...
Mireu-me, ara ja comprenc el vostre truc,
núvols i llances i jo som aquí perquè sí.
Els dies s'emporten els presents a un passat
que s'esmuny com el sabó a les mans.
Hores que fugen, el sol se te'n va...
Sento que véns i no hi sóc,
crides però ja és massa tard.
Mira't i digues a on has arribat,
tot és incompatibilitat.
Saps que a la fi tot es queda en la carn...
Sento que no hi ha res més,
crido però ja és massa tard.
Si mires enfora la nit ja ha arribat,
veurem els fantasmes passar...
Vindran amb espelmes de marbre daurat,
és la processó dels absents.
"som els morts pel teu cor"
I els seus plors sinistres et glacen els ulls.
El terra es transforma en un mar sense horitzó.
M'estranyo quan penses que tot pot ser cert,
que això que veiem és real,
com ho són els meus braços, com ho és el teu cos,
el més gran tresor menyspreat.
"sóc el mort pel teu cor"
I els meus plors sinistres no hi poden fer res.
El terra es transforma en un mar sense horitzó.
Els meus plors sinistres no hi poden fer res.
El terra es transforma en un mar d'atzar.
Autor(es): L'Herba d'Hamelí
