Mortals

Ivan Brull

Que bella la bellesa i que santa la llum
que arriba al món i el besa (per tots o per ningú).
Hi ha cors i mans i cares, dessota cada pas.
Per tot arreu hi ha ares i boques de volcans.
Que tot se superposa i no hi ha res d’avui.
El món és una rosa de roig pagà o diví.

Mortals, serem mortals
i no ens caldran les ales:
tenim els oceans per les escales.
Mortals, serem mortals
i no ho serem debades:
a dins dels animals, creixen les fades.

Hi ha boscos que s’encenen de peixos delirants,
planetes que s’aturen de no tenir descans,
com algunes mirades que recorde o que em miren
encara entre unes flames que mai no sé d’on ixen.
Jo no compte amb la mort, l’eterna ordenadora
(tinc raons, tinc un hort que llauraven a Roma).

Mortals, serem mortals
i no ens caldran les ales:
tenim els oceans per les escales.
Mortals, serem mortals
i no ho serem debades:

a dins dels animals, creixen les fades.
No és temps qui dóna vida, ni atzar que porta a port,
només l’Amor ens guia més enllà de la mort.
Jo cante per això, perquè l’Amor ens plene
d’universos i foc, i perquè el cos s’ofrene
la forma d’estar viu, amb goig de vell marí,
que veu pescar les ones i tots els seus destins.

Mortals, serem mortals
i no ens caldran les ales:
tenim els oceans per les escales.
Mortals, serem mortals
i no ho serem debades:
a dins dels animals, creixen les fades.