Nina de bronze trencada
Caminaves sense deixar ombres enrere
amb els dits plens de formigues blanques.
Totes les portes tancades amb dues voltes,
massa olor del cos d'un altre que ara estranyes.
Juraries que no,
però saps que el destí sempre té la raó,
i diries mai més
sabent que el sentit, de comú no en té res.
Juraries que no,
però saps que el destí sempre té la raó,
i diries mai més, mai més...
Sospitaves dels silencis asimètrics,
t'amagaves dels oracles infinits.
Quan havies oblidat els encanteris
vas ensopegar amb la trampa que et devora a fons per dins.
Juraries que no,
però saps que el destí sempre té la raó,
i diries mai més
sabent que el sentit, de comú, no en té res.
Juraries que no,
però saps que el destí sempre té la raó,
i diries mai més, mai més...
El soroll d'abans que el vidre impacti contra aquell mirall,
just abans de reflectir els bocins del teu jo dividit,
és la teva incòmoda ferida oberta.
Nina de bronze trencada
Les onades no se t'enduen mar endins.
Nina de bronze trencada
Les onades no se t'enduen mar endins.
Juraries que no,
però saps que el destí sempre té la raó,
i diries mai més
sabent que el sentit, de comú, no en té res.
No en té res.
No en té res.
