No teniem rellotge
No teníem rellotge.
Ens estimàvem fins a l'alba,
fins que espigues de claror
atordien un poc més
la son dels darrers besos.
Mentre una mica de sol t'acariciava
la inèrcia vaporosa dels cabells abaltits,
la rendida, exànime nuesa,
aquells pits entronitzats
d'anatòmiques cireres,
a poc a poc,
es marcia l'àngel màgic de la nit,
de les hores silvestres,
pell a pell, a contrafúria.
Et vesties distant,
la brusa espitregada,
calaves el cigarret.
El teu marit espera.
Autor(es): Antoni Vidal Ferrando,Francesca Suau
