No veig ningú

Santi Arisa

No veig ningú; mai ningú no m'escriu.
Miro passar la buidor dels meus dies.
Em sé ja mort però jo visc encara!
Oh clars amics, clares amigues.
Penso molt en vosaltres,
més d'altra manera.

He vist el sol arribar al migjorn
amb un espant que no sabria dir.
Amb més espant, amb un espant secret,
ara assisteixo al seu davallament.

Gentils, els déus em foren generosos
i vaig tastar, avar, totes les coses.
No m'han privat, puc bé dir-ho, de res.
Ara, en mirar aquest sol d'aquest dia,
miro el procés de la meva existència
com projectat mudament en un mur,
universal, inesborrable ja.