Ocells
Els dos érem ocells de gàbia oberta
Els dos volíem viure amb pocs lligams
Però l'amistat va encendre aquella espurna
Que ni l'un ni l'altre crèiem realitat.
Aquí vam decidir emprendre un viatge
Sense marcar sortida ni últim port
Damunt d'un gran vaixell no sé si estable
Sortejant les grans ones de la por.
No sé si vull sentir el que tu em despertes
no sé si vull palpar la realitat
necessito només dir-te que et desitjo
que tu ets la presa viva del meu cor.
Des de l'alta muntanya jo esperava
Que el teu record de mi no es fes petit
I mentre tu intentaves d'apropar-te
Tot feia el nostre conte més bonic.
Mirant el cel avui puc tornar a veure
Aquell aire que els dos havíem provat
I ara que el foc no crema amb tanta força
Sembla que els sentiments prenen raó.
No sé si vull sentir el que tu em despertes
no sé si vull palpar la realitat
necessito només dir-te que et desitjo
que tu ets la presa viva del meu cor.
No sé si aquest amor serà per sempre
Només sé que t'estimo de debò.
Amb tu el temps resulta ser un misteri
Guanyant de cada instant un gran record.
No sé si vull sentir el que tu em despertes
no sé si vull palpar la realitat
necessito només dir-te que et desitjo
que tu ets la presa viva del meu cor.
Autor(es): Francesc Vila,Entregirats
