Potser amb tu

Jordi Moltó

Potser amb tu, sí, només amb tu,
deixaria caure lentament
les hores que guardo de fa temps.
Hores viscudes per a mi sol,
hores que parlen amb tendresa
de remotes illes i de mars,
de països inexistents,
de mots d'amor lliscant cadenciosos
dels llavis a una oïda que els vol
i que els viu, que els enyora i que els riu
mentre les mans es troben fortes una a una.
Potser amb tu, sí, només amb tu
deixaria veure lentament
dibuixos que dormen en l'oblit,
estels que cauen en la nit,
llampecs que aflamen la foscor.
Obriria la torre d'ivori
on reposen paraules d'amor,
on encara les ferides sagnen
perquè no volen cap record,
perquè més s'estimen oblidar.
Saps? Quan penso en tu
es fon el glaç del cor.
S'obren les tancades portes de l'amor,
tancades a cops de llàgrimes i perquès,
a embats de silencis i encisos perduts,
a cants de sirenes que et criden als niells
on trenca el sentiment.
Quan penso en tu
per a rebre't l'ànima es bada
i s'envola la resta del que sóc
i encara puc somiar
i torno a veure dues mans
que es troben fortes una a una.