Potser he après a estimar-te

Jordi Moltó

Si del temps d'ahir pogués fer-ne un avui,
si del teu somrís pogués fer-ne un present,
si de les nostres nits en sentís ara l'escalf,
si per a reviure-ho en tingués un sol moment.
Ara mateix seria amb tu amb el sospir
dels records que es brecen tan dintre meu,
ara mateix vindria amb el lleu tremolor
d'uns llavis que sempre cerquen els teus.
Instants d'il·lusió, temps d'estimar,
que no es perd, que es viu tot sol,
i el guardo en l'únic càlid racó
d'un cor que avui et fa un poema.
Tendre poema d'una Nit de Nadal,
que s'alimenta de les meves solituds
i de les de tants que no hem sabut estimar,
i que duem girant en un tango de records
la dura empremta de tot el que hem perdut,
perquè ho vam perdre, que jo ho vaig perdre,
però ho sentim encara, que encara jo ho tinc.
Si del mots d'ahir pogués fer-ne un recull,
si dels teus sospirs en pogués fer el meu respir,
si del nostre sol te'n veiés al contrallum
retallada en l'horitzó on et vaig cercant,
correria a tu d'on fos cap on calgués
amb aquest deix de nostàlgies i de no res,
convertint en l'alba d'un somriure
el que per a mi ha estat tan llarga nit.