Potser, una cançó d'amor
Ja han tancat aquella plaça
on gronxàvem l'esperança
on guardàvem les escales
que ens pujaven a altres mons
aquells mons on m'invitaves
em feies teu i em foradaves
i on després d'aquells orgasmes
m'amagaves al balcó
aquell balcó de casa teva
amb geranis i roselles
on guaitàvem les estrelles
que afinaven un amor
aquell amor que ara ens fa mandra
que s'ha rostit sobre la brasa
de tants cops com no hem pensat
en fer-li el tomb.
Llavors sabia cada dia
el color de les calcetes
que volaven com cometes,
a l'altura d'aquells cors
que no estaven entre reixes
ni tenien tantes queixes
sempre derrotaven l'esme
quan aquest volia raons
però fou com una taca d'oli
enmig de l'aigua, enmig del somni
a cada hora ens demanàvem
el full de reclamacions
de cop un dia són defectes
les virtuts que ens van fer treure
tot l'encant, tota la gresca,
l'or dels pous.
Tenies gràcia quan ballaves
i et deixaves dur pels astres
quan vivíem dins de l'altre
sense cap conspiració
llavors quan queia m'agafaves
tenies orgull però el despistaves
i trobàvem la recepta
per a riure'ns de tothom
encaixàvem i ens llepàvem
fins als ossos ens rostàvem
no deixàvem res pels gossos
ni per la reencarnació
s'han esborrat ja les petjades
no queden cels a les mirades
ni capvespres en què dius
que feliç què sóc.
I ara que fem aquí nosaltres
si ja ha volat l'amor pels aires
si entre tu i jo sols queda el rastre
de potser, una cançó d'amor.
Autor(es): Jordi Gasion
