Quan dic l' Escala

Josep Tero

Quan dic l'Escala, dic la barca del meu pare
estavellant-se al sol d'una cala malalta
on ja no va la gent com abans a trobar-se
ni a respirar-hi els pins que hi festejaven l'aire.

Quan dic l'Escala, dic la neu de les muntanyes
del Canigó glaçat que envia tramuntanes
espolsar-nos els blat del pocs camps de la plana
que els pagesos encara sembren any rera altre.

Quan dic l'Escala, dic un camí cap a França
per fugir de l'horror de les guerres d'Espanya
i camins de claror de l'Albera i els aspres
per creuar el Rosselló sense haver d'enyorar-se.

Quan dic l'Escala, dic l'escola on van portar-nos
a aprendre a tenir por a capellans i alcaldes
i de mestres vençuts obligats a ensenyar-nos
a escriure i llegir en una llengua estranya.

Quan dic l'Escala, dic els jocs de cada tarda
i alguns jocs prohibits les tardes de dissabte
Empúries vora el mar, el cel ens ajudava
a sortir de l'infern amb què sempre acabava
el sermó del mossèn, robador de rialles
malson de moltes nits de tots els qui pregàvem
per un món sense mals ni guerres ni esclavatges
a una mare de Déu que poc ens escoltava.

Quan dic l'Escala, dic el menyspreu a la cara
per els qui no volíem ser com tots els altres
per no fer mai com ells, futbol cada setmana
per no batre's amb ells, ni fer-se amb ells el mascle.

Quan dic l'Escala, dic les dunes i les platges
i els carrers on el sol entrava dins les cases
a escalfar-nos l'hivern que els vents esgarrapaven
i a fer somriure els vells de qui apreníem tantes
paraules que hem perdut i cançons i rondalles
i jocs perquè mai més el fred que ens enrampava
mentre el pare en mar englobi tot calada
perquè no ens faltés mai un bocí de pa a taula.

Quan dic l'Escala, dic la barca del meu pare.