Què bonic que fou
Vàrem tenir moments de joia
i un dia se'n va anar la glòria.
Però ara ja passat la boira
i s'han acabat les cabòries
i en un racó de la memòria
hi hem forjat la nostra història,
amb la discòrdia i el dolor.
Les penes de l'amor no les vull, no.
No vull que el cor em torni de cuiro.
Cansat de nafres i ferides;
de grans veritats i mentides.
Cansat de no trobar alegria
i de cercar-la nit i dia.
Cansat de viure sense amor.
I què bonic fou estimar-te
i què difícil oblidar-te.
Ens trobarem qualque vegada
i ens donarem una mirada
enverinada per l'amor.
Vaig remuntant la serralada
i el camí sempre fa pujada.
Sempre que encenc una foganya,
record ben viva aquella flama.
Que des de dalt de la muntanya
em torn girar cap a la plana,
cercant de lluny el teu contorn.
I què bonic fou estimar-te
i què difícil oblidar-te.
Que des de dalt de la muntanya
la teva absència se'm fa estranya.
Em banya un mar de desamor.
I què bonic fou estimar-te.
I què bonic fou estimar-te.
De vegades fa mal,
quan arriba el final.
Però sempre s'ho val;
estimar és un regal.
Què bonic, què bonic, què bonic que fou...
