Remolcadors entre la boira
Lluent amiga de la nit,
disc lúcid de la lluna:
avances per la platja al meu costat
il·luminant les cambres
on els amants són els miralls
afligits pel termini d'una nit.
Tu i jo vaguem per la ciutat caiguda.
Hi ha fulles de diari arrossegant-se
com gavines de guerra que, ferides,
moren al moll, i cartes
d'amor que, com rebuts de vells negocis,
han passat comptes amb el meu record.
Quan comença el viatge vers la fosca,
cal decidir la companyia: jo he escollit
els rius de sons espessos i lluents
de dues armes d'or, dues trompetes:
una de negra, el so calent de Clifford
com un foc al carrer en una nevada,
i la trompeta blanca -que amb prou feines
es pot sentir en la pútrida tenebra
amb rètols d'hotels tristos- de Chet Baker.
Passo vora amenaces de parets
i d'escales del metro amb embalums
de cartrons on s'oculten els qui hi dormen.
Ombres de músics toquen en la nit.
Esperava un acord respecte als fins
i no hi havia cap finalitat.
Esperava la vella passió
del nàufrag per fer un foc davant del mar
i ningú no volia ser salvat.
El que esperava era comptar amb la gent
en l'assumpte dels versos, dels valors.
No sabia que això era fer-se vell,
que tothom era lluny, i que el demà
ja estava fet d'un art desconegut.
Vaig conèixer una dona: vam ballar
i vam escoltar junts un Autumn leaves
com aquest que ara els plàtans de la Rambla
mormolen amb les fulles en la nit.
Era una dona d'ordre, amb belles mans:
la meva dona, Déu! I com ballava,
cantant-me a cau d'orella cada peça,
i com se'n reia quan jo l'abraçava
molt fort per por de perdre-la.
Ara abraço la nit i escolto el Loverman
on Charlie Parker equivoca el temps.
En la distància, els fanals
semblen els vidriosos ulls d'un gos
abatut per l'absència.
La música consola, no res més:
quan toca és dins de mi, i m'ha buscat
en la més dura de les meves penes,
i la interpreta amb claredat,
sense esperança, però amb sentiment.
Ha caigut la ciutat del meu futur.
Camino entre llegendes trepitjades
per la tardor del cos, i encara trobo
llampecs fugaços d'hospitalitat
com el Cafè de l'Òpera,
mentre als graons del moll,
al final de la Rambla, entre barcasses,
una sirena morta està flotant
arrossegada per les aigües brutes.
Autor(es): Joan Margarit,Francesc Capella
