Sense traços
La tarda avança, i el diàleg entra en un punt càlid d’expressió,
Amb paraules, fetes transparència, del que estimem de debò.
Sense traços, dibuixem paratges on ningú mai ha arribat,
Serem lliures, si el cor ens delata, l’instant por ser especial.
La roba ens tapa la pell, però els mots que el temps desgrana, ens despullen la ment, i s’obren mil finestres, per on surten retalls, que lentament s’allotgen a les nostres mans, on esperen reposar.
El temps passa, però ningú el vigila és el mitja per arribar,
Mica en mica, més lluny cada estona, fins que avisi que ja es tard.
Les pors surten, s’alcen com espurnes que mai més ens cremaran,
I els desitjos, més profunds escapen entre la complicitat.
I quedaran els records d’estones impregnades d’emocions,
Que ens faran indulgents, i ajudaran a tirar endavant.
I serem potser un xic més lliures si aprenem a confiar,
Quan costi caminar, ens podem estirar de la mà, per continuar...
La roba ens tapa la pell, però els mots que el temps desgrana, ens despullen la ment, i s’obren mil finestres, per on surten retalls, que lentament s’allotgen a les nostres mans, on esperen reposar.
Autor(es): Xavier Llorach
