Se t'escapa el temps
Et despertes i comproves si encara tens temps
de quedar-te i donar unes voltes més
en un llit que poc a poc se t'ha anat fent petit,
amb llençols que fan olor de molt i de res.
Mentrestant, de la cuina arriba el cop sec
que ell dóna contra el marbre mentre et fa el cafè
com t'agrada, com fa uns anys l'hi havies ensenyat,
aquell dia que ara sembla un dia de tants.
I amb els ulls aclucats vacil•les, des d'un racó amagat del matalàs.
ara o mai trenco amb la rutina que em té atrapada des de fa tants anys.
I les broques et recorden que ja queda menys
perquè passi i s'aturi aquell últim tren
que potser, segurament no voldràs agafar
perquè algú t'haurà venut que per a tu és massa tard.
I amb els ulls aclucats vacil•les, des d'un racó amagat dins del teu cap.
Ara o mai trobo la sortida de la rutina de tots aquests anys.
Egoista, impossible, què penses, què vols?
no hi ha temps, ja està tot calculat.
Si una porta la tanques ja no es pot obrir,
vas triar i potser malament,
i ara ho pagues, no miris enrere, no et fas cap favor,
ja no pots recular.
Què et pensaves, que sempre hi series a temps?
doncs ja ho veus que no funciona així...
I de sobte, per la porta de l'habitació
entra ell, i s'enrosca amb tu i amb els llençols,
i l'aroma d'aquell cafè que ell t'ha preparat
et demostra que no has perdut el temps tots aquests anys.
I amb els ulls aclucats respires, i ressegueixes amb tots els teus dits
cada lletra de la rutina que a poc a poc t'has anat construint.
Que a poc a poc t'has anat construint...
