Sara

Joan Isaac

Lluna del tròpic, com t'odio,
selvàtic cercle de claror,
el teu alè vas enviar-me
per capgirar-me aquell agost.

La sorra blanca brasilera
es confonia amb el meu tos,
i jo, Iluitant per bronzejar-me
entre palmeres multicolors.

Sara, sortint de l'aigua vas semblar-me
l'el·lipse corba més perfecta
que el matemàtic busca com boig.
Sara, la teva el·lipse pronunciada
va escalfar-me les entranyes.
Ja no em servia ni el para-sol.

Bon català, vaig acostar-me
amb tot el seny i educació.
Aviat vas dir que t'excitava
la meva exòtica blancor.

El portuguès que utilitzava
era la mínima expressió
d'un diccionari de butxaca
que vaig comprar-me a l'aeroport.

Sara, vàrem entendre'ns de seguida,
tant que als dos anys ja arrossegàvem
dues mulatetes com dos tresors.
Sara, recordo aquelles passejades
entre mirades mig viciades,
amunt i avall passeig de Colom.

Fins que un bon dia de setembre
vaig descobrir-te interessant-te
per la cultura catalana
posant un disc vell d'en Raimon.

Què inoportunes les paraules
que diu el mestre a la cançó,
que si s'obliden els orígens
la identitat va de corcoll.

Sara, i ara te'n vas a retrobar-la
en direcció a Copacabana
amb un banquer que té l'aigua al coll.
Sara, de tu he après que la cultura
a voltes és inoportuna
i pot posar-te banyes al front.
Sara, les mulatetes tenen gana
i mentre venc enciclopèdies
tu et torres nua sota aquell sol.