Som de la pelitrumpeli
Els adults són sers avorrits, amorfos, adúlters, predictibles, plens de ràbia i resquemors. Jo no vull ser com, vull seguir somiant amb boes que traguen elefants, i tindre els teus ulls prop, i viure a prop del mar, i alterar els pulsos amb les rises, i passejar mirant al cel. I no tindre por, tinc tant por de ser com ells.
Al caure la nit, fosca i pesada nit
Tomeu torna de currar en un cutre baret
Cuina entre olles fang
Tomeu arriba a casa banyat en plors de sal
No sap si ha sigut la ceba o el forat que porta al cor
És deixa caure al sofà, tot és dolor
La nit es fa més fosca al recordar
La nit es fa més fosca a aquesta banda del mirall
L´Albert retalla fotos paraules, i paperets,
guardats en caixetes plenes de dibuixets.
als dies de lluna clara obre una a una cada caixa.
Barreja lletres amb màgia, i amb extravagància
Inventa contes curiosos sense sentit,
i quan prenen forma algo es remou al seu esperit
De nit parets estucades que es transformen en muralles empaperades
Pintades amb llunyanes històries inventades
Son pare mai va entendre que vullgués ser domadora.
On anava aquella xiqueta de cabells rulls i veu ronca?
I el seu somni va quedar amagat,
sa mare la volia casada i amb els nanos enredant.
Però Fabiola viu sola, i amb el seu gat,
i curra amb les tisores a la pelu del mercat
i a les nits somnia que vist de colors,
i que amb cançonetes adorm als lleons.
